La màgia del moment, de la vida

I mire i mire, i llig la dedicatòria, i fulleje les primeres pàgines desitjant començar. I mire dalt, el quadre que ja està penjat, ple de tants records i de tants flashforwards :) I a cada mirada, busque una imatge adicional a cadascuna de les que ja hi ha colocades amb tanta cura. Una imatge, mil fotogrames més que tornen a voltar pel meu cap, que pujen i baixen de peus a cap, de cap a peus, algunes amb un somriure d'orella a orella, altres amb unes llàgrimes de benestar, i totes mesclades amb la resta, formen part d'altres sensacions que recorren el meu cos i que no sé si algun dia seré capaç de descriure. La veritat és que ni tinc la necessitat d'expressar-ho en paraules, ni el poder o autoritat sobre mi, per a dir què és. Simplement és.

I sí, el Nadal, la magia del Nadal està en aquestes grans petites coses, en els regals, en els soparons, els dinarons, els pre-sopars, els re-berenars de família, acompanyats de vídeos del passat, que encara ara fan voltar el cor i plenar-se d'emoció. Primer pels que ja no estan i després pels que encara estan al teu costat, que t'acompanyen al dia a dia, mentre que altres, per la distància els veus de tant en tant, i intentes que el temps s'ature, que done temps a vore's els rostres, a somriure, a felicitar, a contar anècdotes, en definitiva, a gaudir de la família.

Els regals, doble il·lusió, per la part emissora i per la receptora. La pressió de les primeres setmanes de Desembre, la il·lusió als principis de la segona quinzena quan ja es fa una idea al cap. L'aplicació d'idees en fets reals, terrenals, físics. L'empaquetament d'aquests, el busca i busca la part bona del "celo", volta i volta i no trobes el tros per on tirar i traure l'adhesiu. Cada moment és màgic, només fa falta trobar aquesta component. Per A o per B, aquests Nadals, aquests temps, la trobe a totes hores dins de mí. Simplement és, Simplement tu, Simplement Gràcies, i crec que mai et pots cansar d'articular aquesta paraula, ni de sentir-la.


Bon Nadal a qui està ahí darrere, escoltant a cau d'orella aquestes paraules que surten al món una vegada més.

Fruïtes, dolces i agres...

Quan l'angúnia surca les aigües, tot ho remena, sense mirar amb què o qui topa. Et lleva la fam, les ganes de dormir, t'envaeix la ment, els somnis.
Però, tot i així, és un dolor compartit, quelcom que es concentra en forma de suc de fruïtes rares, propici per a prendre's en dies raros...

Supose que de tot s'apren i,
al remat, trobarem una raó,
un perquè, i assimilarem la lliçó...

Trencar el gel

I ara em toca a mi, sí. És una de les coses que tot ésser humà ha fet o farà en algún moment de la seua vida. Bé parlant de l'oratge, o traent un tema "d'ascensor" és fàcil començar una conversa, encara que de vegades més val callar i no dir "ni mu". Sobretot quan el receptor està disposat a fer la seua funció amb monosíl·labs del tipus "Bé", "Sí", "estic d'acord", "Sí, supose que sí". En fi, almenys, si veus que l'emissor intenta fer l'estona agradable, intenta dur-li la corrent, i que no es faça la situació més incòmoda. Res, al que anàvem!

Arriba el dia, arriba la nit, una nit, una estona, un moment, uns segons, una vida. Ha arribat. Ha hagut de passar un mes pràcticament per a tornar a veure'm davant el monitor escrivint alguna cosa diferent a la que s'està acostumat a fer a classe. I vés per on, que la inspiració ha anat cedint el pas a la crisi rutinària. Aquesta crisi -que tan de moda està- se't menja les idees, a poc a poc, sense adonar-te'n de l'assumpte. I vist que aquest espai començava a formar part d'aquella infinita llista de llocs virtuals que han estat abandonats al llarg del temps, he decidit sense cap ànim filosòfico-dramàtico-literari, d'escriure una entrada menuda per a, almenys, sentir que la continuïtat, encara que parega el contrari, no s'ha perdut. I és que, fent una síntesi d'aquest mes, ningú diria que no he trobat moment per a escriure. I entre "pitos i flautes" ens hem plantat en un 3/4 de desembre que cada dia que observe el calendari del mòbil em sorprenc més de com passa el temps de ràpid. Ja quasi tenim un terç del que tant temíem a l'estiu. I prompte, prompte, la calor ja està ací. EH! PARA EL CARRO, encara queda!

Els carrers ja tornen a ser plens de vida, que encara que el fred està venint a comptagotes, la gent s'anima a comprar els primers regals de Nadal o simplement anar picotejant de tenda en tenda. Bé, en aquest tema sóc un simple observador extern, que passa de llarg amb una bicicleta verda cada vesprada, que no s'atura com la resta però, reconeix que es fixa i li agrada sentir-se dintre de l'ambient.

Pareix mentida, però l'escriptor necessita un entrenament, i jo m'he anat deixant. Un mes no és massa temps comparat amb l'amor d'una mare, però es nota. L'habilitat de traure paraules del no-res, de l'inconscient, i algunes poques de la raó, s'han anat debilitant. Per aquest motiu, m'he animat a fer una introducció, a donar-li alè al que pareix estar deixat i abandonat.

Però, el fet d'actualitzar em recorda a un joc que he jugat fa poc. Es tracta de comptar nombres, de l'1 fins al que siga menester. El joc és en grup. El primer diu "1", i a l'instant apareix el silenci. Tots esperen que algú diga "2". I el temps passa i, cada vegada més, la tensió augmenta, perquè la persona espera escoltar el nombre. Per altra banda, està qui dirà "2". Té la pressió de pensar que en el mateix moment algú dirà també "2" i el joc haurà de tornar a començar. Doncs bé, una cosa pareguda m'ha passat. Quan més he tardat en parlar per aquest mitjà, més era la "tensió" per no saber què dir, o com organitzar-ho tot i expressar-ho tot d'una. Però bé, a la fi s'arriba a la conclusió en què, com la vida, tot flueix al seu degut temps, sense presses. "Amb paciència i bons aliments". I si avui apareixen les paraules per a dir quelcom, aleshores es diu... que no! doncs, un altre dia serà. I, clar que no passa res si no escric en dos mesos, en un any. La qüestió és fer el que ens agrada, com ens agrada, amb qui volem, en el moment oportú i sobretot, sense cap pressa.

Així, pràcticament no hauré dit res, però he trencat un gel. Un gel gelat gelat, que ja m'envia de la cadira per a obrir el llençol i acomiadar-se del món durant unes hores.

I amb gel que es va derretint,
compte 4 llunes, sí...
Una nova :)

Salut!

Històries d'un vell amic

"Que com un vell amic em va dir un dia: L'amor ni s'intenta ni es demana, està o no està"...

Quico, L'alqueria Blanca

És l'hora

Vull començar, vull començar, vull estar millor, vull vore't, vull, vull, vull deixar de preocupar-me pel que vindrà perquè ja haurà arribat, vull acabar el llibre i començar un de nou, més distret... La sort és que sé que tots aquests "volers" s'acompliran, tard o d'hora, però mentre, em sorgeix la preocupació, el malestar de la grip, el malestar de no saber, d'aprendre tot l'entorn de nou... Però, què més em fa, si només queden unes poques hores, per a saber si estaré millor, per a saber com serà el principi d'un camí de cinc anys, per a estar amb tu, compartir una estona, mirades, rises, converses, besos, un berenar, el que siga, però amb tu.

Mira que sóc poc de demanar i prou de concedir, però ara mateix, demane i demane, perquè s'acomplirà. I és que, com un xiquet que escriu la carta als Reis, així estic, esperant i esperant, amb paciència per a parar un carro, que ens en farà falta ixa i més. Calma de curar-me com toca, calma per veure com s'esdevenen aquestos dies d'inici, calma per vore't, perquè no queda altra que esperar i aprofitar els moments, aprofitar el temps, que ben administrat, tot és possible.

I, a poc a poc, s'arrima l'hora...

Plans de futur

Una setmana de descans pot ser aprofitada de moltes diverses maneres. Per a conduir, per a llegir, per a estudiar, per a veure les sèries pendents, per a quedar amb els amics, les amigues, la xiqueta, és clar que sí. Per a tot això es pot aprofitar aquesta setmana. És de veres, que després tot comença de nou, però com cada any, tot serà diferent. I no em vaig a repetir, perquè la cançoneta de tots els anys està clara. Espera! Que ja tinc carnet! Va estar bé, és una sensació mentre fas l'examen de preocupació per arribar al següent creuament i passar de un possible aprovat a un rotund suspés. I és que en la conducció, cada cantó és una aventura. Ja m'ho va dir el professor "ara acabes de fer lo fàcil, ara te toca afrontar lo difícil". Em vaig quedar pensatiu, però sí, quanta raó hi ha amagada en aquest home. I bé, ara falta que algú em deixe un carro per a pilotar. Sé que al cap de setmana puc practicar i anar fent-me a la realitat de la carretera, però el cap de setmana és quan menys ganes tinc d'agafar el cotxe. Si bé estic a casa, o pel centre de passeig. Però bé, alguna escapadeta sempre es pot fer.

I res, la meua esquena em demana esport. Durant tot l'estiu no he notat res, però és tornar al sedentarisme d'estudiant i tornen les molèsties. Una mala postura, o alguna cosa més, no ho sé, hauria d'anar a passar la revisió -com la del cotxe- i a vore què em diuen, més que res, per a estar tranquil.

També han acabat els cursos zero, hem fet els exàmens, aprovats quasi segur, per tant, un crèdit o crèdit i mig tindrem. Això va bé, per a començar en ànims. Ja a l'últim examen, el de mates, la professora ens va dir valents als qui agafem l'Euruji. No sé, supose que quan ho diu tanta gent, és que serà difícil de veres. No hi ha dubte, però també cal dir que el treball dur fa goig, i si és possible aconseguir-ho, la satisfacció serà també difícil d'alcançar d'una altra manera. Valdrà la pena l'esforç, ho sé. Ah, i per una altra el conservatori. No sé com m'ho faré, però com un amic ja m'ha augurat, no cal calfar-se el cap, que després tot se trau bé, bé de tot :)

Un salut! I ara setmaneta per davant, per a prendre aire... que serà necessari!!

Discrepàncies

Després d'un dinar com el d'avui, poques són les ganes de tornar a la taula fins demà. És de veres que un dia és un dia, i ha estat molt bé. Per altra banda, dimecres faré l'examen de conduir. Potser d'aquí uns dies ja puga anar pel carrer amb cotxe, qui sap... (esperem).

I bé, queda una setmaneta més dels cursos zero, i després uns dies més de vacances. Prèviament hauré de fer unes proves de les matèries per a arrossegar algún mig crèdit, que segons un dels professors, pot ajudar per al futur... de tota manera no hi ha massa pressió. De fet, les mates no hi haurà massa problema d'aconseguir-lo, Física si repasse fòrmules també, i Química faltarà que estudie el que hem donat. Ja vorem :)

I poc més, ja és tard...

Un salut i Felicitats al pare!!

Avui toca la dissonància,
demà vindrà la consonància,
o així ho espere...

1 de Setembre

Bé, un dia de canvi inminent. Encara que la calor podria seguir la constant de canvis i donar un descans als vianants, que és caminar unes passes i necessitar una dutxa d'aigua freda. I de nit..., més val no fer comentaris. I és que no t'adones del que tens fins que no te'n vas o ho perds (que fins que la hisenda no ens ho lleve, encara és nostre). En fi, han començat els cursos zero a l'UJI. No sé què es el que m'esperava però en principi pensava que seria una cosa així com la introducció al que farem o encetarem en tres setmanes. Però res, tot ha sigut recordar vells conceptes i exercicis del batxiller. Sempre va bé activar el cervell de tantes vacances i així va posant-se a rodar, a poc a poc. Els dies 10 i 11 seràn "d'exàmens", no res massa important i el 12 a Barcelona, a passetjar per ixos carrers que tant he desitjat en l'adolescència, fruit dels llibres que reflectien la bellesa d'aquells racons.

Després a les pràctiques, doncs bé, anem fent, tinc data per a l'exàmen i en principi serà el dia 16. Espere que tot vaja bé i llevar-me'l de damunt. La vesprada ha estat distreta encara que pareix que certs bars encara no comprenen allò de que els clients poden demanar granissats a Setembre, que encara fa calor!! M'és igual si no tens màquina, me'l portes de la Xina si fa falta!! Ai senyor! almenys no ens ha tirat de la terrassa com l'altre dia en aquella teteria... Però bé, no és important si mentre estàs, ho fas amb persones que valen la pena i a la persona què estimes. Què més puc demanar? (Un granissat de llima) Va calla, que el suc de préssec també estava bo!!

Espere agafar el llit per a llegir fins a l'hora que els ulls m'ho permeten, que últimament, solen tancar-se abans del compte.

Au cacau!

Hoy dejaré que el viento me lleve,
y que te deslices sobre mí como la seda misma...

Prenent un nou camí

He estat pensant en què fer de profit en aquesta secció i crec que el més adequat serà contar qualsevol cosa al llarg d'un dia rutinari a partir d'aquestes pròximes setmanes, des d'allò que m'ha pogut ocòrrer en tot un dia, o una simple anècdota, o una frase que em faça pensar, qui sap què podrem trobar a partir d'avui. Ja s'ha acabat de fer càbales sense sentit, què va, és clar que tot sortia de mí - de qui sinó?- però, com qualsevol Director de pel·lícula, jo també volia crear-me les meues. I així, s'ha acabat la història, sé que és hora de contar fets reals, d'allò que em preocupa del dia a dia, i deixar les pel·lícules per a aquells que cobren per fer-ne.

Per a començar i fer els honors, diré que a partir de l'ajut de lectores extremadament aficionades als llibres, he aconseguit fer una menuda llista de llibres que he de llegir al llarg d'un temps. Fins al moment, després d'acabar la saga Millenium, començaré amb "Farenheit 451", "Gomorra", "Un dia de cólera", "Guerra y Paz", "Cien años de Soledad", "Jane Eyre" y "Orgullo y Prejuicio".

Una illa i un vaixell

Ara mateix, volia escriure sobre un tema prou diferent al que escriuria ara. Em senc decebut amb mi mateix. De vegades, em crema no poder dir allò que més desitges per por a haver de lluitar més del compte, o no sé perquè sincerament. A més de lliutar pels estudis i el que l'envolta, el fet de tenir un extra al teu costat, no com una càrrega sinó com una ajuda energètica que, com tot, necessita d'una atenció, una lluita constant, tampoc pot ser tant dolent. En definitiva, es sol reconèixer per l'amor entre dues persones.

Parlant d'una manera positiva, imaginant que sóc una illa, per què no es pot obrir un port i preparem un camí pel qual arribar al centre de l'illa? Tant dolent seria? És cert que el seu cost en temps seria la complicació més immediata. Però seguim amb l'optimisme, no cal aplicar les 24 hores per a tindre-ho fet a l'endemà. A poc a poc, pas per pas es fan bons ponts, o això diuen.

És per això que una part de l'illa, els governants, no veuen en bons ulls que es duga a terme aquesta infraestructura pel fet que el temps dels treballadors que implicarien en la construcció del port, no seria aprofitat per a altres quefers més importants.

Però, per altra banda, els comerciants, artesans, botiguers i la resta de gremis, necessiten un port com aquest per a vendre els productes i renovar els propis. D'aquesta manera, la guerra està servida mentre no hi haja un acord entre els grups. Quant de temps podran passar governants i productors convivint d'aquesta manera? Ningú ho sap, fins que els de dalt comencen a plantejar la possibilitat d'atorgar una importància relativa al que demana el poble.

En realitat, i parlant d'una manera seriosa, seria tant complicat com creuen, d'anar fent poc a poc el camí i el port a la vegada? És de veres, que si no ho intenten, no ho sabran. I sempre quedarà el dubte d'haver pogut millorar la seua qualitat de vida amb les noves millores. A més, què seria dels governants sense un subjecte al que governar? Només per això haurien de ser més permissius amb ells, ja que, encara que no ho volen reconéixer, els governants depenen en gran mesura de la productivitat d'aquestos i si ells se'n van o es neguen a treballar, ja es poden anar acomiadant dels seus privilegis.

Sense adonar-me, el buit que tenia quan he començat a escriure s'ha anat plenant de positivisme mentre construïa una espècie d'illa imaginària, sense cap ni peus, sortida del no-res i que en un cert grau, sóc jo. Construïm el port o almenys, ho intentem? Potser no posseïm els millors arquitectes o enginyers, però amb un poc d'idea i d'empenta, igual es poden fer meravelles, qui sap...

Em trobe buit,
com si hagués alliberat una part de mi
que encara havia de quedar retesa.
Però ara ja està, no sé si per a bé o per a mal.

Un comiat inesperat

Avui no necessite començar a imaginar el que podria ser si hi haguès una menuda probabilitat d'èxit. És més una indiferència o, tal vegada, la por d'esbrinar la veritat, la que fa que aparte de la memòria tot allò que va succeïr. Encara no m'ho crec, com puc ser així? Com poden canviar les coses en unes setmanes? Açò, abans no em passava. Quan m'enamorava ho feia de veres. Tot el dia pensant amb "ella", mai me la llevava del cap. Però ara, no sé si ho farà l'estiu, la calor, el distanciament o la necessitat interna de desconnectar el cable de l'amor i deixar que se'n vaja de vacances, però ha canviat la manera de pensar. Que descanse, que ja li fa falta. Massa mal de caps.

Ara mateix, ho pense, ho recorde com si fóra ahir, i no m'ho crec. Amb les dues, com és possible? Mai ha arribat a passar res d'allò que somiava en què un dia ocorreria, però la meua creença en que acabaria éssent així, era la que feia que jo actuara de la forma en què ho feia. Tant d'esforç, dolors de panxa, dinars sense fam i nervis només li mirava els ulls, per a ara començar de cap i de nou? De veres que no m'ho crec. Realment no té sentit. Però potser el cap ha estat colapsat i ara diu "Adéu" i demana un descans.

D'altra banda, l'intel·lecte -que no el cervell en sí- demana un descans més llunyà, més extens. Com uns cinc anys contant que tot vaja bé. No sé com ho faré però bé, en aquesta vida, no ens van donar les instruccions només nàixer. Serà millor anar escrivint les nostres dia a dia, amb una dosis de por correcta perquè la mescla de la curiositat i l'èxit siguen satisfactòries. Tot i això, esperant el moment adequat per a cada cosa.

Sense més explicacions, Vereta, Loro... un servidor se'n va de vacances i al tornar ja dirà el temps si tot torna a ser com abans o no.



PD: Cal aclarir que en "les vacances" es refereix en el relat a l'acomiadament temporal del protagonista amb les seues dues "muses"

El loro

Què ha passat Vereta? Què ha fet que tot canvie de sobte? Fa dues setmanes tot estava enllestit per a començar alguna acció ofensiva. Però de sobte, a la nit del dijous, fi de selectivitat, no ens vam trobar, et vaig buscar per cada racó de la ciutat, i com després he sabut, hi vas passar, però no al mateix moment que jo. Potser així fóra escrit, potser no ens havíem de trobar i deixar de bogeries i capritxos de nadó i obrir els ulls. Doncs bé, esperava trobar-te, i desitjar-te tota la sort del món, que no canviares, perquè, encara ara, ets una gran persona, llàstima que no hem intimat, al cap i a la fi. Així, les esperances van acabar la nit del dijous. A un dia de començar un viatge a les Illes Canàries amb un nombrós grup d’estudiants de l’institut, on tu no hi eres.

Llàstima sentia mentre l’avió deixava Manises, perquè tu no estaves. Però el temps fa canviar, la vida és canvi i sense tu al davant, altres flors van florir al meu voltant. L’assistent afirmava que seria un altre dels meus capritxos. Encara ara, no sé si és així o no. Només sé, que a Canàries em vaig trobar amb un “Loro” que ja coneixia de temps enrere, però el que allà vaig sentir per ella, crec que van ser uns sentiments reprimits al llarg del curs i posats en llibertat sense cap fre. No pense que tot començà a Tenerife. Allò ja anava de temps enrere. Fins i tot, podria afirmar que la seguideta ve des de temps Olímpics per allà al 2007. Però com dic, tot aquest temps “l’amor” ha estat en plena latència, però el continu contacte durant dos anys, ha anat obrint portes en la seua essència fins que realment ens hem començat a conèixer.

Tanmateix, prefereix no pensar en res que ens vincule, que el temps faça camí i no els meus somnis, que al cap i a la fi, són fantasies sense cap sentit de raó.

...la nit s'apropa

Només han passat unes hores des que ens van acomiadar i ja et trobo a faltar. I és que et mirava mentre esperàvem, i tu em miraves desesperada, en la calor que ja feia. I jo que no em volia perdre cap de les últimes expressions del teu somriure, de cap parpadeig dels teus ullets que m'encandilen cada dia més. No volia que el temps passés. M'hauria quedat en aqueixa cua eternament només per no separar-me del teu costat. Perquè en una estona tot acabava fins un altre dia, qui sap quan...

Em dec a mí mateix una explicació del perquè vaig deixar de "parlar" en aquesta secció. No ho sé, o potser sí. Potser a principis de maig, de veres passava de la teua ignorància. O potser tú no canviàres, només que jo estava cansat ja de la situació. I també és cert que durant maig vaig estar agre amb tú, distant, sense posar-me en la teua vida i sense deixar-te que et posares en la meua. Encara que, vaig deixar la porta amb un foradet perquè corrés l'aire. I és aquest mateix aroma que em venia cada matí "il·licitana" pel foradet d'eixa porta mig oberta, el que em va obrir uns pàl·lids ulls, distorsionats pels somnis d'aquella verge que mai saluda ni al retor, i em va fer veure que realment tu hi estaves, que sempre estaries, que la teua atenció sempre l'havia tingut però no me n'adonava.

Així passaren els dies fins la nit esperada. De veres, va ser genial, Vereta, no mai m'hagués imaginat aquelles dolces mirades fetes realitat, plenes de felicitat, d'apreci, que no d'amor...o sí? Qui sap, no em preocupa ara mateix. Només vull que tot acabe i que l'estiu ens carregue de vida, que la vida és l'important i si de ves en quant la podem compartir junts, molt millor. Que la vida, això és, llarga per als optimistes i molt curta per als pessimistes, i el temps parlarà.

En definitiva, Vereta, l'únic que et vull dir, és que no canvies mai, que sigues com sempre has sigut, que vals el pes en or i que sigues feliç cada moment, perquè en cada instant, una part del meu cor somriurà al compàs del teu. Gràcies, Vereta, per fer-me veure tot el que la llum ens ha deixat veure, que la nit cau prompte i tot ho amaga. Però, l'endemà arribarà ràpid i prompte ens veurem... Mentre, dorm, descansa i somia tots aquells desitjos i quefers que estan per vindre en la teua vida. Sort, Vereta, bona nit.

...per tots aquells moments que no arribaran.

A l'espera de l'últim i definitiu assalt en un mes. No sé si ha arribat el moment, potser que no, igual hauria d'intentar-ho per última vegada, però saps? Estic cansat. És un cansament que es va fent poc a poc, sense donar-te compte, fins que un dia, sense saber molt bé perquè, però sents com si s'acaba el que alguns anomenen com "magia". Potser mai sàpies tot açò, Vereta, i també potser d'acabar així, mai sabré si Vereta hauria pogut ser una altra cosa més que la simple inspiració, que no és poc... tot s'ha de dir.

I és que la teua indiferència, o almenys el que demostra la teua manera de ser, em va cansant lentament. Intente que això no passe, dia a dia. Faig un esforç per evitar les sensacions negatives, però per a bé o per a mal, ahí està la temptació de deixar-ho córrer i pensar en què ja vindran temps millors. No dic amb això, que els temps presents no siguen bons, ja que no em puc queixar de les facilitats i la col·laboració que aporten grans persones com ara són "el teòric" i "l'assistent", però és la meua pròpia indisposició, la col·laboració definitiva, l'essencial, és aquesta la que em crema per dins.

Per això, propose esborrar-ho tot i començar de nou. De vegades és la millor solució quan acabes en un atzucac d'aquest tipus. No obstant això, Vereta seguirà essent la mateixa, una amiga "il·licitana" i... res més...

Somnis...

I cada dia que passa vaig tenint més clar que la distància que hi ha entre nosaltres es pot reduir a l'amplària d'una taula, però realment, no ens equivoquem... estem a anys llum de distància, i és que no em vull enganyar més. Com diu la cançó "maleeixo el temps que he viscut somiant tots aquells moments que no arribaran.." i, en certa mesura, és cert. De què em serveix imaginar-me al teu costat? Somiar amb tu? Per a què? la felicitat que pot evocar aquest fet es veu contrarrestrada immediàtament quan el senyor despertador té ganes de donar la vara i em fa tornar al dia, em fa llevar-me del llit per tornar-te a vore però, no em permet despedir-me d'aquella Vereta, aquella Vereta que no mai arribarà... Encara així, estigues on estigues, faces el que faces, amb qui siga, només et demane una cosa, sigues feliç i, aleshores, jo també ho seré.

Dorm Vereta, dorm...

Qui sap?

Quan fa d'allò? Quan ens vam trobar per primera vegada? En alguna classe d'aquelles quan erem menuts, i mai em vaig fixar amb tu, o sí, tal vegada però de segur que per aquells temps tenia els ulls en un altre sol. I de cop i volta, em vaig haver de separar, per circumstàncies de la vida vaig haver de deixar-te allà i vaig seguir el meu camí. A més, no ens dèiem res, quines coses... I va ser al començament de curs quan et vaig veure de lluny, i em vaig preguntar com havies arribat fins aquí, al mateix lloc que jo...

No vaig prendre massa importància, només que et vaig tornar a veure, després de ja feia uns llargs anys, com 4 o així, més major, més dona. Però d'un temps a d'ara les coses han canviat, poc a poc, els meus ulls han deixat de mirar l'infinit per mirar el teu somriure i tot allò que l'envolta. No vull saber què passarà, de fet, de vegades m'agradaria que el temps es parés, però la vida continua i, cada vegada que estem "il·licitana" veig com s'apaga un dia més, fins tornar una altra vegada, dia rere dia, fins que comença a fer calor i tot acaba. I, qui sap, quan ens retrobem si ens reconeixerem o, tal vegada, serem ànimes distants que mai es van enllaçar. Qui sap...Vereta...qui sap...



Una entrada de trànsit, de canvi, d'acabar amb allò que no va començar, potser però, encara queda.

La meua maduixeta particular

I és que una part de mi necessita estar al teu costat, però una altra em té bloquejat. Té por de dir-te allò que voldria expressar, por de perdre't, por de distanciar el poc que encara hi ha. Com deia la cançó.. "encara em queda temps per descobrir, tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir..."

Però acabe pensat que tot açò, si ha de ser serà, i no cal patir pel futur, és clar que hi ha que lluitar però sense desesperar-se, que la vida és llarga per a aquestes coses, i potser el dia menys pensat ens retrobem i tot siga d'una altra manera... qui sap. Dic que és massa llarga intentant enganyar-me, intentant subesitmar el pas del temps, perquè no em vull amoïnar quan les coses no surten a la primera. Cal seguir lluitant, poc a poc... A més, veig que queda quasi un mes per a decidir què fer, ja ho tinc clar des de fa mesos, però el que no tinc clar és com acabarà... Per què som tan difícils? No és més fàcil dir "et vull" o agafar-la per darrere, donar-li un abraç, un bes... però jo, sempre poc a poc, i me quede amb el poc a poc i el poc a poc em guanya i em pot. I així estem des de sempre, que necessite una espenta parlant clar.

I la meua maduixeta, sense dir res, tota vermella ella com si no anara amb ella, no sé quin nom donar-te, crec que Aural sona bé, però no és nom digne d'una maduixa tan preciosa com tu, així que et diré Veralúria, Vereta per als amics.
En fi, així queda d'espontani perquè és més o menys el que em volia dir. Salut!

Els principis

Hola!! Feia uns dies, em va vindre la idea de fer un apartat per al català, i escriure amb ell. Per què? Doncs perquè tinc ganes de fer-ho i, tal vegada, necessite retornar alguna de les meues reflexions a la llengua que em va veure nàixer. Així és que, després d'algunes reformetes que he de fer perquè tot estiga en ordre, estaré també per aquesta banda. Res més per avui. Salut!

Atentament: Carlos