Un comiat inesperat

Avui no necessite començar a imaginar el que podria ser si hi haguès una menuda probabilitat d'èxit. És més una indiferència o, tal vegada, la por d'esbrinar la veritat, la que fa que aparte de la memòria tot allò que va succeïr. Encara no m'ho crec, com puc ser així? Com poden canviar les coses en unes setmanes? Açò, abans no em passava. Quan m'enamorava ho feia de veres. Tot el dia pensant amb "ella", mai me la llevava del cap. Però ara, no sé si ho farà l'estiu, la calor, el distanciament o la necessitat interna de desconnectar el cable de l'amor i deixar que se'n vaja de vacances, però ha canviat la manera de pensar. Que descanse, que ja li fa falta. Massa mal de caps.

Ara mateix, ho pense, ho recorde com si fóra ahir, i no m'ho crec. Amb les dues, com és possible? Mai ha arribat a passar res d'allò que somiava en què un dia ocorreria, però la meua creença en que acabaria éssent així, era la que feia que jo actuara de la forma en què ho feia. Tant d'esforç, dolors de panxa, dinars sense fam i nervis només li mirava els ulls, per a ara començar de cap i de nou? De veres que no m'ho crec. Realment no té sentit. Però potser el cap ha estat colapsat i ara diu "Adéu" i demana un descans.

D'altra banda, l'intel·lecte -que no el cervell en sí- demana un descans més llunyà, més extens. Com uns cinc anys contant que tot vaja bé. No sé com ho faré però bé, en aquesta vida, no ens van donar les instruccions només nàixer. Serà millor anar escrivint les nostres dia a dia, amb una dosis de por correcta perquè la mescla de la curiositat i l'èxit siguen satisfactòries. Tot i això, esperant el moment adequat per a cada cosa.

Sense més explicacions, Vereta, Loro... un servidor se'n va de vacances i al tornar ja dirà el temps si tot torna a ser com abans o no.



PD: Cal aclarir que en "les vacances" es refereix en el relat a l'acomiadament temporal del protagonista amb les seues dues "muses"