La màgia del moment, de la vida

I mire i mire, i llig la dedicatòria, i fulleje les primeres pàgines desitjant començar. I mire dalt, el quadre que ja està penjat, ple de tants records i de tants flashforwards :) I a cada mirada, busque una imatge adicional a cadascuna de les que ja hi ha colocades amb tanta cura. Una imatge, mil fotogrames més que tornen a voltar pel meu cap, que pujen i baixen de peus a cap, de cap a peus, algunes amb un somriure d'orella a orella, altres amb unes llàgrimes de benestar, i totes mesclades amb la resta, formen part d'altres sensacions que recorren el meu cos i que no sé si algun dia seré capaç de descriure. La veritat és que ni tinc la necessitat d'expressar-ho en paraules, ni el poder o autoritat sobre mi, per a dir què és. Simplement és.

I sí, el Nadal, la magia del Nadal està en aquestes grans petites coses, en els regals, en els soparons, els dinarons, els pre-sopars, els re-berenars de família, acompanyats de vídeos del passat, que encara ara fan voltar el cor i plenar-se d'emoció. Primer pels que ja no estan i després pels que encara estan al teu costat, que t'acompanyen al dia a dia, mentre que altres, per la distància els veus de tant en tant, i intentes que el temps s'ature, que done temps a vore's els rostres, a somriure, a felicitar, a contar anècdotes, en definitiva, a gaudir de la família.

Els regals, doble il·lusió, per la part emissora i per la receptora. La pressió de les primeres setmanes de Desembre, la il·lusió als principis de la segona quinzena quan ja es fa una idea al cap. L'aplicació d'idees en fets reals, terrenals, físics. L'empaquetament d'aquests, el busca i busca la part bona del "celo", volta i volta i no trobes el tros per on tirar i traure l'adhesiu. Cada moment és màgic, només fa falta trobar aquesta component. Per A o per B, aquests Nadals, aquests temps, la trobe a totes hores dins de mí. Simplement és, Simplement tu, Simplement Gràcies, i crec que mai et pots cansar d'articular aquesta paraula, ni de sentir-la.


Bon Nadal a qui està ahí darrere, escoltant a cau d'orella aquestes paraules que surten al món una vegada més.

És l'hora

Vull començar, vull començar, vull estar millor, vull vore't, vull, vull, vull deixar de preocupar-me pel que vindrà perquè ja haurà arribat, vull acabar el llibre i començar un de nou, més distret... La sort és que sé que tots aquests "volers" s'acompliran, tard o d'hora, però mentre, em sorgeix la preocupació, el malestar de la grip, el malestar de no saber, d'aprendre tot l'entorn de nou... Però, què més em fa, si només queden unes poques hores, per a saber si estaré millor, per a saber com serà el principi d'un camí de cinc anys, per a estar amb tu, compartir una estona, mirades, rises, converses, besos, un berenar, el que siga, però amb tu.

Mira que sóc poc de demanar i prou de concedir, però ara mateix, demane i demane, perquè s'acomplirà. I és que, com un xiquet que escriu la carta als Reis, així estic, esperant i esperant, amb paciència per a parar un carro, que ens en farà falta ixa i més. Calma de curar-me com toca, calma per veure com s'esdevenen aquestos dies d'inici, calma per vore't, perquè no queda altra que esperar i aprofitar els moments, aprofitar el temps, que ben administrat, tot és possible.

I, a poc a poc, s'arrima l'hora...

Discrepàncies

Després d'un dinar com el d'avui, poques són les ganes de tornar a la taula fins demà. És de veres que un dia és un dia, i ha estat molt bé. Per altra banda, dimecres faré l'examen de conduir. Potser d'aquí uns dies ja puga anar pel carrer amb cotxe, qui sap... (esperem).

I bé, queda una setmaneta més dels cursos zero, i després uns dies més de vacances. Prèviament hauré de fer unes proves de les matèries per a arrossegar algún mig crèdit, que segons un dels professors, pot ajudar per al futur... de tota manera no hi ha massa pressió. De fet, les mates no hi haurà massa problema d'aconseguir-lo, Física si repasse fòrmules també, i Química faltarà que estudie el que hem donat. Ja vorem :)

I poc més, ja és tard...

Un salut i Felicitats al pare!!

Avui toca la dissonància,
demà vindrà la consonància,
o així ho espere...

Prenent un nou camí

He estat pensant en què fer de profit en aquesta secció i crec que el més adequat serà contar qualsevol cosa al llarg d'un dia rutinari a partir d'aquestes pròximes setmanes, des d'allò que m'ha pogut ocòrrer en tot un dia, o una simple anècdota, o una frase que em faça pensar, qui sap què podrem trobar a partir d'avui. Ja s'ha acabat de fer càbales sense sentit, què va, és clar que tot sortia de mí - de qui sinó?- però, com qualsevol Director de pel·lícula, jo també volia crear-me les meues. I així, s'ha acabat la història, sé que és hora de contar fets reals, d'allò que em preocupa del dia a dia, i deixar les pel·lícules per a aquells que cobren per fer-ne.

Per a començar i fer els honors, diré que a partir de l'ajut de lectores extremadament aficionades als llibres, he aconseguit fer una menuda llista de llibres que he de llegir al llarg d'un temps. Fins al moment, després d'acabar la saga Millenium, començaré amb "Farenheit 451", "Gomorra", "Un dia de cólera", "Guerra y Paz", "Cien años de Soledad", "Jane Eyre" y "Orgullo y Prejuicio".

Una illa i un vaixell

Ara mateix, volia escriure sobre un tema prou diferent al que escriuria ara. Em senc decebut amb mi mateix. De vegades, em crema no poder dir allò que més desitges per por a haver de lluitar més del compte, o no sé perquè sincerament. A més de lliutar pels estudis i el que l'envolta, el fet de tenir un extra al teu costat, no com una càrrega sinó com una ajuda energètica que, com tot, necessita d'una atenció, una lluita constant, tampoc pot ser tant dolent. En definitiva, es sol reconèixer per l'amor entre dues persones.

Parlant d'una manera positiva, imaginant que sóc una illa, per què no es pot obrir un port i preparem un camí pel qual arribar al centre de l'illa? Tant dolent seria? És cert que el seu cost en temps seria la complicació més immediata. Però seguim amb l'optimisme, no cal aplicar les 24 hores per a tindre-ho fet a l'endemà. A poc a poc, pas per pas es fan bons ponts, o això diuen.

És per això que una part de l'illa, els governants, no veuen en bons ulls que es duga a terme aquesta infraestructura pel fet que el temps dels treballadors que implicarien en la construcció del port, no seria aprofitat per a altres quefers més importants.

Però, per altra banda, els comerciants, artesans, botiguers i la resta de gremis, necessiten un port com aquest per a vendre els productes i renovar els propis. D'aquesta manera, la guerra està servida mentre no hi haja un acord entre els grups. Quant de temps podran passar governants i productors convivint d'aquesta manera? Ningú ho sap, fins que els de dalt comencen a plantejar la possibilitat d'atorgar una importància relativa al que demana el poble.

En realitat, i parlant d'una manera seriosa, seria tant complicat com creuen, d'anar fent poc a poc el camí i el port a la vegada? És de veres, que si no ho intenten, no ho sabran. I sempre quedarà el dubte d'haver pogut millorar la seua qualitat de vida amb les noves millores. A més, què seria dels governants sense un subjecte al que governar? Només per això haurien de ser més permissius amb ells, ja que, encara que no ho volen reconéixer, els governants depenen en gran mesura de la productivitat d'aquestos i si ells se'n van o es neguen a treballar, ja es poden anar acomiadant dels seus privilegis.

Sense adonar-me, el buit que tenia quan he començat a escriure s'ha anat plenant de positivisme mentre construïa una espècie d'illa imaginària, sense cap ni peus, sortida del no-res i que en un cert grau, sóc jo. Construïm el port o almenys, ho intentem? Potser no posseïm els millors arquitectes o enginyers, però amb un poc d'idea i d'empenta, igual es poden fer meravelles, qui sap...

Em trobe buit,
com si hagués alliberat una part de mi
que encara havia de quedar retesa.
Però ara ja està, no sé si per a bé o per a mal.