Un comiat inesperat

Avui no necessite començar a imaginar el que podria ser si hi haguès una menuda probabilitat d'èxit. És més una indiferència o, tal vegada, la por d'esbrinar la veritat, la que fa que aparte de la memòria tot allò que va succeïr. Encara no m'ho crec, com puc ser així? Com poden canviar les coses en unes setmanes? Açò, abans no em passava. Quan m'enamorava ho feia de veres. Tot el dia pensant amb "ella", mai me la llevava del cap. Però ara, no sé si ho farà l'estiu, la calor, el distanciament o la necessitat interna de desconnectar el cable de l'amor i deixar que se'n vaja de vacances, però ha canviat la manera de pensar. Que descanse, que ja li fa falta. Massa mal de caps.

Ara mateix, ho pense, ho recorde com si fóra ahir, i no m'ho crec. Amb les dues, com és possible? Mai ha arribat a passar res d'allò que somiava en què un dia ocorreria, però la meua creença en que acabaria éssent així, era la que feia que jo actuara de la forma en què ho feia. Tant d'esforç, dolors de panxa, dinars sense fam i nervis només li mirava els ulls, per a ara començar de cap i de nou? De veres que no m'ho crec. Realment no té sentit. Però potser el cap ha estat colapsat i ara diu "Adéu" i demana un descans.

D'altra banda, l'intel·lecte -que no el cervell en sí- demana un descans més llunyà, més extens. Com uns cinc anys contant que tot vaja bé. No sé com ho faré però bé, en aquesta vida, no ens van donar les instruccions només nàixer. Serà millor anar escrivint les nostres dia a dia, amb una dosis de por correcta perquè la mescla de la curiositat i l'èxit siguen satisfactòries. Tot i això, esperant el moment adequat per a cada cosa.

Sense més explicacions, Vereta, Loro... un servidor se'n va de vacances i al tornar ja dirà el temps si tot torna a ser com abans o no.



PD: Cal aclarir que en "les vacances" es refereix en el relat a l'acomiadament temporal del protagonista amb les seues dues "muses"

...la nit s'apropa

Només han passat unes hores des que ens van acomiadar i ja et trobo a faltar. I és que et mirava mentre esperàvem, i tu em miraves desesperada, en la calor que ja feia. I jo que no em volia perdre cap de les últimes expressions del teu somriure, de cap parpadeig dels teus ullets que m'encandilen cada dia més. No volia que el temps passés. M'hauria quedat en aqueixa cua eternament només per no separar-me del teu costat. Perquè en una estona tot acabava fins un altre dia, qui sap quan...

Em dec a mí mateix una explicació del perquè vaig deixar de "parlar" en aquesta secció. No ho sé, o potser sí. Potser a principis de maig, de veres passava de la teua ignorància. O potser tú no canviàres, només que jo estava cansat ja de la situació. I també és cert que durant maig vaig estar agre amb tú, distant, sense posar-me en la teua vida i sense deixar-te que et posares en la meua. Encara que, vaig deixar la porta amb un foradet perquè corrés l'aire. I és aquest mateix aroma que em venia cada matí "il·licitana" pel foradet d'eixa porta mig oberta, el que em va obrir uns pàl·lids ulls, distorsionats pels somnis d'aquella verge que mai saluda ni al retor, i em va fer veure que realment tu hi estaves, que sempre estaries, que la teua atenció sempre l'havia tingut però no me n'adonava.

Així passaren els dies fins la nit esperada. De veres, va ser genial, Vereta, no mai m'hagués imaginat aquelles dolces mirades fetes realitat, plenes de felicitat, d'apreci, que no d'amor...o sí? Qui sap, no em preocupa ara mateix. Només vull que tot acabe i que l'estiu ens carregue de vida, que la vida és l'important i si de ves en quant la podem compartir junts, molt millor. Que la vida, això és, llarga per als optimistes i molt curta per als pessimistes, i el temps parlarà.

En definitiva, Vereta, l'únic que et vull dir, és que no canvies mai, que sigues com sempre has sigut, que vals el pes en or i que sigues feliç cada moment, perquè en cada instant, una part del meu cor somriurà al compàs del teu. Gràcies, Vereta, per fer-me veure tot el que la llum ens ha deixat veure, que la nit cau prompte i tot ho amaga. Però, l'endemà arribarà ràpid i prompte ens veurem... Mentre, dorm, descansa i somia tots aquells desitjos i quefers que estan per vindre en la teua vida. Sort, Vereta, bona nit.

Somnis...

I cada dia que passa vaig tenint més clar que la distància que hi ha entre nosaltres es pot reduir a l'amplària d'una taula, però realment, no ens equivoquem... estem a anys llum de distància, i és que no em vull enganyar més. Com diu la cançó "maleeixo el temps que he viscut somiant tots aquells moments que no arribaran.." i, en certa mesura, és cert. De què em serveix imaginar-me al teu costat? Somiar amb tu? Per a què? la felicitat que pot evocar aquest fet es veu contrarrestrada immediàtament quan el senyor despertador té ganes de donar la vara i em fa tornar al dia, em fa llevar-me del llit per tornar-te a vore però, no em permet despedir-me d'aquella Vereta, aquella Vereta que no mai arribarà... Encara així, estigues on estigues, faces el que faces, amb qui siga, només et demane una cosa, sigues feliç i, aleshores, jo també ho seré.

Dorm Vereta, dorm...

Qui sap?

Quan fa d'allò? Quan ens vam trobar per primera vegada? En alguna classe d'aquelles quan erem menuts, i mai em vaig fixar amb tu, o sí, tal vegada però de segur que per aquells temps tenia els ulls en un altre sol. I de cop i volta, em vaig haver de separar, per circumstàncies de la vida vaig haver de deixar-te allà i vaig seguir el meu camí. A més, no ens dèiem res, quines coses... I va ser al començament de curs quan et vaig veure de lluny, i em vaig preguntar com havies arribat fins aquí, al mateix lloc que jo...

No vaig prendre massa importància, només que et vaig tornar a veure, després de ja feia uns llargs anys, com 4 o així, més major, més dona. Però d'un temps a d'ara les coses han canviat, poc a poc, els meus ulls han deixat de mirar l'infinit per mirar el teu somriure i tot allò que l'envolta. No vull saber què passarà, de fet, de vegades m'agradaria que el temps es parés, però la vida continua i, cada vegada que estem "il·licitana" veig com s'apaga un dia més, fins tornar una altra vegada, dia rere dia, fins que comença a fer calor i tot acaba. I, qui sap, quan ens retrobem si ens reconeixerem o, tal vegada, serem ànimes distants que mai es van enllaçar. Qui sap...Vereta...qui sap...



Una entrada de trànsit, de canvi, d'acabar amb allò que no va començar, potser però, encara queda.

La meua maduixeta particular

I és que una part de mi necessita estar al teu costat, però una altra em té bloquejat. Té por de dir-te allò que voldria expressar, por de perdre't, por de distanciar el poc que encara hi ha. Com deia la cançó.. "encara em queda temps per descobrir, tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir..."

Però acabe pensat que tot açò, si ha de ser serà, i no cal patir pel futur, és clar que hi ha que lluitar però sense desesperar-se, que la vida és llarga per a aquestes coses, i potser el dia menys pensat ens retrobem i tot siga d'una altra manera... qui sap. Dic que és massa llarga intentant enganyar-me, intentant subesitmar el pas del temps, perquè no em vull amoïnar quan les coses no surten a la primera. Cal seguir lluitant, poc a poc... A més, veig que queda quasi un mes per a decidir què fer, ja ho tinc clar des de fa mesos, però el que no tinc clar és com acabarà... Per què som tan difícils? No és més fàcil dir "et vull" o agafar-la per darrere, donar-li un abraç, un bes... però jo, sempre poc a poc, i me quede amb el poc a poc i el poc a poc em guanya i em pot. I així estem des de sempre, que necessite una espenta parlant clar.

I la meua maduixeta, sense dir res, tota vermella ella com si no anara amb ella, no sé quin nom donar-te, crec que Aural sona bé, però no és nom digne d'una maduixa tan preciosa com tu, així que et diré Veralúria, Vereta per als amics.
En fi, així queda d'espontani perquè és més o menys el que em volia dir. Salut!