Un comiat inesperat

Avui no necessite començar a imaginar el que podria ser si hi haguès una menuda probabilitat d'èxit. És més una indiferència o, tal vegada, la por d'esbrinar la veritat, la que fa que aparte de la memòria tot allò que va succeïr. Encara no m'ho crec, com puc ser així? Com poden canviar les coses en unes setmanes? Açò, abans no em passava. Quan m'enamorava ho feia de veres. Tot el dia pensant amb "ella", mai me la llevava del cap. Però ara, no sé si ho farà l'estiu, la calor, el distanciament o la necessitat interna de desconnectar el cable de l'amor i deixar que se'n vaja de vacances, però ha canviat la manera de pensar. Que descanse, que ja li fa falta. Massa mal de caps.

Ara mateix, ho pense, ho recorde com si fóra ahir, i no m'ho crec. Amb les dues, com és possible? Mai ha arribat a passar res d'allò que somiava en què un dia ocorreria, però la meua creença en que acabaria éssent així, era la que feia que jo actuara de la forma en què ho feia. Tant d'esforç, dolors de panxa, dinars sense fam i nervis només li mirava els ulls, per a ara començar de cap i de nou? De veres que no m'ho crec. Realment no té sentit. Però potser el cap ha estat colapsat i ara diu "Adéu" i demana un descans.

D'altra banda, l'intel·lecte -que no el cervell en sí- demana un descans més llunyà, més extens. Com uns cinc anys contant que tot vaja bé. No sé com ho faré però bé, en aquesta vida, no ens van donar les instruccions només nàixer. Serà millor anar escrivint les nostres dia a dia, amb una dosis de por correcta perquè la mescla de la curiositat i l'èxit siguen satisfactòries. Tot i això, esperant el moment adequat per a cada cosa.

Sense més explicacions, Vereta, Loro... un servidor se'n va de vacances i al tornar ja dirà el temps si tot torna a ser com abans o no.



PD: Cal aclarir que en "les vacances" es refereix en el relat a l'acomiadament temporal del protagonista amb les seues dues "muses"

El loro

Què ha passat Vereta? Què ha fet que tot canvie de sobte? Fa dues setmanes tot estava enllestit per a començar alguna acció ofensiva. Però de sobte, a la nit del dijous, fi de selectivitat, no ens vam trobar, et vaig buscar per cada racó de la ciutat, i com després he sabut, hi vas passar, però no al mateix moment que jo. Potser així fóra escrit, potser no ens havíem de trobar i deixar de bogeries i capritxos de nadó i obrir els ulls. Doncs bé, esperava trobar-te, i desitjar-te tota la sort del món, que no canviares, perquè, encara ara, ets una gran persona, llàstima que no hem intimat, al cap i a la fi. Així, les esperances van acabar la nit del dijous. A un dia de començar un viatge a les Illes Canàries amb un nombrós grup d’estudiants de l’institut, on tu no hi eres.

Llàstima sentia mentre l’avió deixava Manises, perquè tu no estaves. Però el temps fa canviar, la vida és canvi i sense tu al davant, altres flors van florir al meu voltant. L’assistent afirmava que seria un altre dels meus capritxos. Encara ara, no sé si és així o no. Només sé, que a Canàries em vaig trobar amb un “Loro” que ja coneixia de temps enrere, però el que allà vaig sentir per ella, crec que van ser uns sentiments reprimits al llarg del curs i posats en llibertat sense cap fre. No pense que tot començà a Tenerife. Allò ja anava de temps enrere. Fins i tot, podria afirmar que la seguideta ve des de temps Olímpics per allà al 2007. Però com dic, tot aquest temps “l’amor” ha estat en plena latència, però el continu contacte durant dos anys, ha anat obrint portes en la seua essència fins que realment ens hem començat a conèixer.

Tanmateix, prefereix no pensar en res que ens vincule, que el temps faça camí i no els meus somnis, que al cap i a la fi, són fantasies sense cap sentit de raó.