dissabte, 27 de març de 2010

Un gir de 180º

La veritat és que no sé com ha passat el temps i no li he contat res de mi. Però no trobava el moment. No haguera passat res, però seguir el seu ideal a la manera d'ell era quelcom important per a mi. D'una altra manera no haguera arribat on estic, al nivell de piano. Però ell em contava que era tota una vida de dedicació per a arribar a l'èxit, mentre jo somiava en un escenari i milers d'aplausos.

Ara, el meu desig només és gaudir de les persones que tinc al voltant al màxim, durant tot el temps possible que ens limita la vida. I què més? A clar, també s'ha de passar pels patiments, pels deures de tots els dies, pels exàmens, pel treball, per sentir-se productiu, per sentir-se ple en aquest món. Per a creure que hem vingut per a aportar alguna cosa nova en aquesta vida plena de coses bones però també de dolentes.

És així com te n'adones que darrere una vida tan llarga, tan complexa, amb tantes variables que modifiquen el dia a dia, te n'adones que l'altra persona no sap gaire res de tu, i et sap greu. Els dinars que no hem compartit per a posar-nos un poc al dia de les nostres coses, a part de l'ofici. Tot m'entra com una malenconia, de tants anys, i ara trobar-te en un punt àlgit. Però sé també que queden molts anys més per a poder quedar i parlar i recuperar tots els anys perduts. Ja parlarem!

dijous, 18 de febrer de 2010

Clickant en el passat :)




Comentari d' "Una illa i un vaixell".

dimarts, 16 de febrer de 2010

Conducta inconscient


Aquella nit, jo dormia. Realment em vaig adormir escoltant la ràdio. Però res més trascendental que un programa d'investigació. Serien quasi les dues de la matinada quan vaig rebre una trucada d'un amic. Com a acte reflexe vaig prèmer el botó de silenci, a la vegada que maleïa de no haver-ho fet abans. Em va sorprendre aquella trucada, però no li vaig donar més voltes. Volta i volta de coixí, i a dormir. Així va passar dissabte i diumenge. Fins que un dilluns, per curiositat, a la vegada que per una via indirecta, vaig arribar a la carpeta de missatges enviats del mòbil. Així que em vaig sorprendre d'un missatge escrit un minut abans d'aquella trucada extranya de l'amic. Un missatge enviat des del meu mòbil, aparent i lògicament escrit per mi, ja que ningú deguera entrar a l'habitació amb la intenció d'escriure-li un "llamaré después" a un amic, a aquelles hores...

Li estic donant voltes, i no sé com, ni amb quin sentit. No tinc descendència ascendència (molt ben captada) de sonàmbuls, ni jo mateix m'he sorprés mai obrint la nevera a la recerca de xocolate. No mai. I em sorprén, em sorprenen aquelles dues paraules. De com foren escrites, de a qui anàren escrites, de què signifiquen, si es que tenen algun significat que jo no li veig.  Perque estic quasi segur que jo no vaig ser. Espere trobar una explicació.

PD: Aquestes històries em creen una sensació gèlida per dins, i càl·lida al pensament. Perque, podem donar pas a la imaginació, i ser molt místics si volem. Clar està, fins que trobem una raó "lògica" al cas.

Un salut!!

dimarts, 9 de febrer de 2010

Aroma a cuir


No el soporte, inhalar aquesta olor és insuportable. Només es fa la vespra al Campus, tothom nota com el seu olfacte es resenteix. Hi ha dies i dies. Hi ha dies que el vent bufa cap a la muntanya, altres cap a la mar, però quan bufa en la nostra direcció... Allò és el pitjor desig a l'enemic. Em direu que com sé quina és l'olor a gos cremat, però real i macabrament, me l'imagine, i senc aquesta olor.

Sense més paraules, admire molt el personal que treballa en la fàbrica de cuir de la carretera que puja al poble. Perque si a un kilòmetre arriba d'aquesta manera, el fet d'estar al nucli-origen pot ser realment perjudicial per a la ment. No hi ha qui es concentre amb allò!!
 I no és cap broma .


Salut!!!

En Quim i qüestions diverses I



 A continuació, una seguida de reflexions, d'ell, d'ella, per a d'ell, per a d'ella, per als dos, per a ningú...


Mirant llibres, esperant vore't. Esperant un encontre fugaç, d'aquells que de vegades pense quan vaig pel carrer. I si ara... al girar el cantó... Però sé que és prou improbable que passe. Només amb la teua presència, la teua mirada, el teu somriure em fa remoure'm en mi mateix. I alce el cap, concentrat amb un comentari de qualsevol llibre. I de com una cara seriosa es converteix en un somriure de cap a peus. Un somriure que demana un altre somriure, que dessitja un fort abraç, uns instants de tensar un cos amb l'altre cos fins l'infinit. I saborejar el teu aroma, la teua ànima, el si de tu mateix.


I començar a parlar, i distraure'm en els cargols que naixen de les arrels. I anar baixant amb el ditet, des de l'arrel fins la punta. Quedar-me embobat mirant-te, escoltant alhora tot allò que em dius. Veure com els llavis es mouen, com l'expressió varia a cada paraula que dius. Els ulls inquiets que em tornen boig, mirant ací i allà. Veure com em dóna igual per quin carrer tornem a casa, veure com la resta del món m'és indiferent. De com gira el món sense adonar-me de res més que tu i del que t'envolta.


Sempre dessitjant que el temps ens done una treva. Sempre, tots els dies, bé siga estiu, tardor, hivern o primavera. I mai ens adonem que sense el temps no hi seríem. Gran putada. Perque, al cap i a la fi, el temps és l'essència de la vida, el que la fa cursar. El que ens fa aprendre dels errors. El que ens fa valorar la vida tal com és, discernir entre allò important, d'allò menys indispensable. Perque el temps ens dóna la vida i ens la lleva. I aquestes diferències només les podem esbrinar amb el curs d'ell mateix. (Vet aquí, amb una visió més optimista del temps, vés quina cosa...)

TIC TAC TIC TAC, fa el rellotge, al mateix ritme que el cor...



Salut!!

dimecres, 6 de gener de 2010

Llegint




Llegir al llit, sentir la pluja trepitjant el somni de molts individus mentre tu, meditant cada paraula llegida et deixes guiar per aquest soroll, tan relaxant. Un soroll que trenca el silenci nocturn, que li dóna un caràcter idoni per a continuar despert i seguir i seguir llegint. Perquè llegir m'evadeix, em transporta a un altre estat, a un altre món des del qual veus les coses d'aquest d'una manera més personal. Pensant en tu, a la vegada que llig, de vegades tornant a la realitat i haver de tornar a llegir mig paràgraf per a entendre'l ja que estava en un altre lloc, al teu costat. I trobant a faltar, enyorant els dies passats i esperant els dies vinents, perquè acostumar-se a estar hores i dies al teu costat no és gens difícil. La dificultat comença quan ja no pots compartir tant de temps. La força de voluntat, que tant ha descansat aquestes setmanes, que no feia falta aquesta empenta per fer les coses, torna a activar-se, a rodar. Aquesta força, la paciència, els records, tot un cúmul d'idees que faran una altra vegada, seguir amb el devenir de les setmanes.




I així és com de cop i volta surt del pensament i torne a donar-li volta de full al llibre, i a seguir caminant per aquesta senda. Finalment, el llibre es tanca, es tanca el llum, es tanquen els ulls i es deixa tot al lliure albir, a somniar. Almenys un bon regal de Reis, els somnis, un somni on aparèixes, on la teua imatge és tan nítida i els llocs tan reals, que preferiria no haver-me llevat per a comprovar que no hi havia cap paquet darrere la porta, perquè el regal estava ahí, al cap, i a uns quants carrers més enllà. 



Tanquem els ulls i tornem a somniar...



Salut!