dissabte, 27 de març de 2010

Un gir de 180º

La veritat és que no sé com ha passat el temps i no li he contat res de mi. Però no trobava el moment. No haguera passat res, però seguir el seu ideal a la manera d'ell era quelcom important per a mi. D'una altra manera no haguera arribat on estic, al nivell de piano. Però ell em contava que era tota una vida de dedicació per a arribar a l'èxit, mentre jo somiava en un escenari i milers d'aplausos.

Ara, el meu desig només és gaudir de les persones que tinc al voltant al màxim, durant tot el temps possible que ens limita la vida. I què més? A clar, també s'ha de passar pels patiments, pels deures de tots els dies, pels exàmens, pel treball, per sentir-se productiu, per sentir-se ple en aquest món. Per a creure que hem vingut per a aportar alguna cosa nova en aquesta vida plena de coses bones però també de dolentes.

És així com te n'adones que darrere una vida tan llarga, tan complexa, amb tantes variables que modifiquen el dia a dia, te n'adones que l'altra persona no sap gaire res de tu, i et sap greu. Els dinars que no hem compartit per a posar-nos un poc al dia de les nostres coses, a part de l'ofici. Tot m'entra com una malenconia, de tants anys, i ara trobar-te en un punt àlgit. Però sé també que queden molts anys més per a poder quedar i parlar i recuperar tots els anys perduts. Ja parlarem!