Una illa i un vaixell

Ara mateix, volia escriure sobre un tema prou diferent al que escriuria ara. Em senc decebut amb mi mateix. De vegades, em crema no poder dir allò que més desitges per por a haver de lluitar més del compte, o no sé perquè sincerament. A més de lliutar pels estudis i el que l'envolta, el fet de tenir un extra al teu costat, no com una càrrega sinó com una ajuda energètica que, com tot, necessita d'una atenció, una lluita constant, tampoc pot ser tant dolent. En definitiva, es sol reconèixer per l'amor entre dues persones.

Parlant d'una manera positiva, imaginant que sóc una illa, per què no es pot obrir un port i preparem un camí pel qual arribar al centre de l'illa? Tant dolent seria? És cert que el seu cost en temps seria la complicació més immediata. Però seguim amb l'optimisme, no cal aplicar les 24 hores per a tindre-ho fet a l'endemà. A poc a poc, pas per pas es fan bons ponts, o això diuen.

És per això que una part de l'illa, els governants, no veuen en bons ulls que es duga a terme aquesta infraestructura pel fet que el temps dels treballadors que implicarien en la construcció del port, no seria aprofitat per a altres quefers més importants.

Però, per altra banda, els comerciants, artesans, botiguers i la resta de gremis, necessiten un port com aquest per a vendre els productes i renovar els propis. D'aquesta manera, la guerra està servida mentre no hi haja un acord entre els grups. Quant de temps podran passar governants i productors convivint d'aquesta manera? Ningú ho sap, fins que els de dalt comencen a plantejar la possibilitat d'atorgar una importància relativa al que demana el poble.

En realitat, i parlant d'una manera seriosa, seria tant complicat com creuen, d'anar fent poc a poc el camí i el port a la vegada? És de veres, que si no ho intenten, no ho sabran. I sempre quedarà el dubte d'haver pogut millorar la seua qualitat de vida amb les noves millores. A més, què seria dels governants sense un subjecte al que governar? Només per això haurien de ser més permissius amb ells, ja que, encara que no ho volen reconéixer, els governants depenen en gran mesura de la productivitat d'aquestos i si ells se'n van o es neguen a treballar, ja es poden anar acomiadant dels seus privilegis.

Sense adonar-me, el buit que tenia quan he començat a escriure s'ha anat plenant de positivisme mentre construïa una espècie d'illa imaginària, sense cap ni peus, sortida del no-res i que en un cert grau, sóc jo. Construïm el port o almenys, ho intentem? Potser no posseïm els millors arquitectes o enginyers, però amb un poc d'idea i d'empenta, igual es poden fer meravelles, qui sap...

Em trobe buit,
com si hagués alliberat una part de mi
que encara havia de quedar retesa.
Però ara ja està, no sé si per a bé o per a mal.

Un comiat inesperat

Avui no necessite començar a imaginar el que podria ser si hi haguès una menuda probabilitat d'èxit. És més una indiferència o, tal vegada, la por d'esbrinar la veritat, la que fa que aparte de la memòria tot allò que va succeïr. Encara no m'ho crec, com puc ser així? Com poden canviar les coses en unes setmanes? Açò, abans no em passava. Quan m'enamorava ho feia de veres. Tot el dia pensant amb "ella", mai me la llevava del cap. Però ara, no sé si ho farà l'estiu, la calor, el distanciament o la necessitat interna de desconnectar el cable de l'amor i deixar que se'n vaja de vacances, però ha canviat la manera de pensar. Que descanse, que ja li fa falta. Massa mal de caps.

Ara mateix, ho pense, ho recorde com si fóra ahir, i no m'ho crec. Amb les dues, com és possible? Mai ha arribat a passar res d'allò que somiava en què un dia ocorreria, però la meua creença en que acabaria éssent així, era la que feia que jo actuara de la forma en què ho feia. Tant d'esforç, dolors de panxa, dinars sense fam i nervis només li mirava els ulls, per a ara començar de cap i de nou? De veres que no m'ho crec. Realment no té sentit. Però potser el cap ha estat colapsat i ara diu "Adéu" i demana un descans.

D'altra banda, l'intel·lecte -que no el cervell en sí- demana un descans més llunyà, més extens. Com uns cinc anys contant que tot vaja bé. No sé com ho faré però bé, en aquesta vida, no ens van donar les instruccions només nàixer. Serà millor anar escrivint les nostres dia a dia, amb una dosis de por correcta perquè la mescla de la curiositat i l'èxit siguen satisfactòries. Tot i això, esperant el moment adequat per a cada cosa.

Sense més explicacions, Vereta, Loro... un servidor se'n va de vacances i al tornar ja dirà el temps si tot torna a ser com abans o no.



PD: Cal aclarir que en "les vacances" es refereix en el relat a l'acomiadament temporal del protagonista amb les seues dues "muses"