Ara mateix, volia escriure sobre un tema prou diferent al que escriuria ara. Em senc decebut amb mi mateix. De vegades, em crema no poder dir allò que més desitges per por a haver de lluitar més del compte, o no sé perquè sincerament. A més de lliutar pels estudis i el que l'envolta, el fet de tenir un extra al teu costat, no com una càrrega sinó com una ajuda energètica que, com tot, necessita d'una atenció, una lluita constant, tampoc pot ser tant dolent. En definitiva, es sol reconèixer per l'amor entre dues persones.
Parlant d'una manera positiva, imaginant que sóc una illa, per què no es pot obrir un port i preparem un camí pel qual arribar al centre de l'illa? Tant dolent seria? És cert que el seu cost en temps seria la complicació més immediata. Però seguim amb l'optimisme, no cal aplicar les 24 hores per a tindre-ho fet a l'endemà. A poc a poc, pas per pas es fan bons ponts, o això diuen.
És per això que una part de l'illa, els governants, no veuen en bons ulls que es duga a terme aquesta infraestructura pel fet que el temps dels treballadors que implicarien en la construcció del port, no seria aprofitat per a altres quefers més importants.
Però, per altra banda, els comerciants, artesans, botiguers i la resta de gremis, necessiten un port com aquest per a vendre els productes i renovar els propis. D'aquesta manera, la guerra està servida mentre no hi haja un acord entre els grups. Quant de temps podran passar governants i productors convivint d'aquesta manera? Ningú ho sap, fins que els de dalt comencen a plantejar la possibilitat d'atorgar una importància relativa al que demana el poble.
En realitat, i parlant d'una manera seriosa, seria tant complicat com creuen, d'anar fent poc a poc el camí i el port a la vegada? És de veres, que si no ho intenten, no ho sabran. I sempre quedarà el dubte d'haver pogut millorar la seua qualitat de vida amb les noves millores. A més, què seria dels governants sense un subjecte al que governar? Només per això haurien de ser més permissius amb ells, ja que, encara que no ho volen reconéixer, els governants depenen en gran mesura de la productivitat d'aquestos i si ells se'n van o es neguen a treballar, ja es poden anar acomiadant dels seus privilegis.
Sense adonar-me, el buit que tenia quan he començat a escriure s'ha anat plenant de positivisme mentre construïa una espècie d'illa imaginària, sense cap ni peus, sortida del no-res i que en un cert grau, sóc jo. Construïm el port o almenys, ho intentem? Potser no posseïm els millors arquitectes o enginyers, però amb un poc d'idea i d'empenta, igual es poden fer meravelles, qui sap...Em trobe buit,
com si hagués alliberat una part de mi
que encara havia de quedar retesa.
Però ara ja està, no sé si per a bé o per a mal.
efrem.cat
Fa 8 anys
Entrades
1 comentari:
I ara, després de quasi 7 mesos des d'aquesta entrada, torne a clickar sobre la direcció i llig. Torne a llegir les pors que amagaven aquestes paraules. Aquells dies de confusió interna, personal. Del no saber dir que sí, d'anar a contracorrent amb el que el cor et dictava o dir el que et demanava. Per què donar el pas és complicat. Del jo i sempre jo, al nosaltres, tu i jo és un pas que mai hauria donat, de no tenir clar que el que volia era estar amb tu.
Potser en el moment, no podia saber com funcionaria, amb el
"Però ara ja està, no sé si per a bé o per a mal". És clar, això mai se sap fins que ho vius. I crec que sobren paraules per a dir l'orgullós que estic d'haver donat el pas, amb tu, que tu sí que el donàres, i gran! I gràcies, i moltes, moltes gràcies.
I pense que he guanyat infinitament com a persona, i ja està.
I tant que ja està, i pensar tot el què ha plogut en uns mesos! I tant que ha plogut aquest hivern :)
S'ha obert un món nou, fruit d'aquells dies i nits d'estiu. Fruit d'aquella illa que s'obrí, d'aquell vaixell que entrà, d'aquell port en construcció. D'aquell port que estarà tota una vida en construcció. Perque va a poc a poc, "pas segon-pas segon".
Publica un comentari a l'entrada