El loro

Què ha passat Vereta? Què ha fet que tot canvie de sobte? Fa dues setmanes tot estava enllestit per a començar alguna acció ofensiva. Però de sobte, a la nit del dijous, fi de selectivitat, no ens vam trobar, et vaig buscar per cada racó de la ciutat, i com després he sabut, hi vas passar, però no al mateix moment que jo. Potser així fóra escrit, potser no ens havíem de trobar i deixar de bogeries i capritxos de nadó i obrir els ulls. Doncs bé, esperava trobar-te, i desitjar-te tota la sort del món, que no canviares, perquè, encara ara, ets una gran persona, llàstima que no hem intimat, al cap i a la fi. Així, les esperances van acabar la nit del dijous. A un dia de començar un viatge a les Illes Canàries amb un nombrós grup d’estudiants de l’institut, on tu no hi eres.

Llàstima sentia mentre l’avió deixava Manises, perquè tu no estaves. Però el temps fa canviar, la vida és canvi i sense tu al davant, altres flors van florir al meu voltant. L’assistent afirmava que seria un altre dels meus capritxos. Encara ara, no sé si és així o no. Només sé, que a Canàries em vaig trobar amb un “Loro” que ja coneixia de temps enrere, però el que allà vaig sentir per ella, crec que van ser uns sentiments reprimits al llarg del curs i posats en llibertat sense cap fre. No pense que tot començà a Tenerife. Allò ja anava de temps enrere. Fins i tot, podria afirmar que la seguideta ve des de temps Olímpics per allà al 2007. Però com dic, tot aquest temps “l’amor” ha estat en plena latència, però el continu contacte durant dos anys, ha anat obrint portes en la seua essència fins que realment ens hem començat a conèixer.

Tanmateix, prefereix no pensar en res que ens vincule, que el temps faça camí i no els meus somnis, que al cap i a la fi, són fantasies sense cap sentit de raó.