La meua maduixeta particular

I és que una part de mi necessita estar al teu costat, però una altra em té bloquejat. Té por de dir-te allò que voldria expressar, por de perdre't, por de distanciar el poc que encara hi ha. Com deia la cançó.. "encara em queda temps per descobrir, tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir..."

Però acabe pensat que tot açò, si ha de ser serà, i no cal patir pel futur, és clar que hi ha que lluitar però sense desesperar-se, que la vida és llarga per a aquestes coses, i potser el dia menys pensat ens retrobem i tot siga d'una altra manera... qui sap. Dic que és massa llarga intentant enganyar-me, intentant subesitmar el pas del temps, perquè no em vull amoïnar quan les coses no surten a la primera. Cal seguir lluitant, poc a poc... A més, veig que queda quasi un mes per a decidir què fer, ja ho tinc clar des de fa mesos, però el que no tinc clar és com acabarà... Per què som tan difícils? No és més fàcil dir "et vull" o agafar-la per darrere, donar-li un abraç, un bes... però jo, sempre poc a poc, i me quede amb el poc a poc i el poc a poc em guanya i em pot. I així estem des de sempre, que necessite una espenta parlant clar.

I la meua maduixeta, sense dir res, tota vermella ella com si no anara amb ella, no sé quin nom donar-te, crec que Aural sona bé, però no és nom digne d'una maduixa tan preciosa com tu, així que et diré Veralúria, Vereta per als amics.
En fi, així queda d'espontani perquè és més o menys el que em volia dir. Salut!