...per tots aquells moments que no arribaran.

A l'espera de l'últim i definitiu assalt en un mes. No sé si ha arribat el moment, potser que no, igual hauria d'intentar-ho per última vegada, però saps? Estic cansat. És un cansament que es va fent poc a poc, sense donar-te compte, fins que un dia, sense saber molt bé perquè, però sents com si s'acaba el que alguns anomenen com "magia". Potser mai sàpies tot açò, Vereta, i també potser d'acabar així, mai sabré si Vereta hauria pogut ser una altra cosa més que la simple inspiració, que no és poc... tot s'ha de dir.

I és que la teua indiferència, o almenys el que demostra la teua manera de ser, em va cansant lentament. Intente que això no passe, dia a dia. Faig un esforç per evitar les sensacions negatives, però per a bé o per a mal, ahí està la temptació de deixar-ho córrer i pensar en què ja vindran temps millors. No dic amb això, que els temps presents no siguen bons, ja que no em puc queixar de les facilitats i la col·laboració que aporten grans persones com ara són "el teòric" i "l'assistent", però és la meua pròpia indisposició, la col·laboració definitiva, l'essencial, és aquesta la que em crema per dins.

Per això, propose esborrar-ho tot i començar de nou. De vegades és la millor solució quan acabes en un atzucac d'aquest tipus. No obstant això, Vereta seguirà essent la mateixa, una amiga "il·licitana" i... res més...