Trencar el gel

I ara em toca a mi, sí. És una de les coses que tot ésser humà ha fet o farà en algún moment de la seua vida. Bé parlant de l'oratge, o traent un tema "d'ascensor" és fàcil començar una conversa, encara que de vegades més val callar i no dir "ni mu". Sobretot quan el receptor està disposat a fer la seua funció amb monosíl·labs del tipus "Bé", "Sí", "estic d'acord", "Sí, supose que sí". En fi, almenys, si veus que l'emissor intenta fer l'estona agradable, intenta dur-li la corrent, i que no es faça la situació més incòmoda. Res, al que anàvem!

Arriba el dia, arriba la nit, una nit, una estona, un moment, uns segons, una vida. Ha arribat. Ha hagut de passar un mes pràcticament per a tornar a veure'm davant el monitor escrivint alguna cosa diferent a la que s'està acostumat a fer a classe. I vés per on, que la inspiració ha anat cedint el pas a la crisi rutinària. Aquesta crisi -que tan de moda està- se't menja les idees, a poc a poc, sense adonar-te'n de l'assumpte. I vist que aquest espai començava a formar part d'aquella infinita llista de llocs virtuals que han estat abandonats al llarg del temps, he decidit sense cap ànim filosòfico-dramàtico-literari, d'escriure una entrada menuda per a, almenys, sentir que la continuïtat, encara que parega el contrari, no s'ha perdut. I és que, fent una síntesi d'aquest mes, ningú diria que no he trobat moment per a escriure. I entre "pitos i flautes" ens hem plantat en un 3/4 de desembre que cada dia que observe el calendari del mòbil em sorprenc més de com passa el temps de ràpid. Ja quasi tenim un terç del que tant temíem a l'estiu. I prompte, prompte, la calor ja està ací. EH! PARA EL CARRO, encara queda!

Els carrers ja tornen a ser plens de vida, que encara que el fred està venint a comptagotes, la gent s'anima a comprar els primers regals de Nadal o simplement anar picotejant de tenda en tenda. Bé, en aquest tema sóc un simple observador extern, que passa de llarg amb una bicicleta verda cada vesprada, que no s'atura com la resta però, reconeix que es fixa i li agrada sentir-se dintre de l'ambient.

Pareix mentida, però l'escriptor necessita un entrenament, i jo m'he anat deixant. Un mes no és massa temps comparat amb l'amor d'una mare, però es nota. L'habilitat de traure paraules del no-res, de l'inconscient, i algunes poques de la raó, s'han anat debilitant. Per aquest motiu, m'he animat a fer una introducció, a donar-li alè al que pareix estar deixat i abandonat.

Però, el fet d'actualitzar em recorda a un joc que he jugat fa poc. Es tracta de comptar nombres, de l'1 fins al que siga menester. El joc és en grup. El primer diu "1", i a l'instant apareix el silenci. Tots esperen que algú diga "2". I el temps passa i, cada vegada més, la tensió augmenta, perquè la persona espera escoltar el nombre. Per altra banda, està qui dirà "2". Té la pressió de pensar que en el mateix moment algú dirà també "2" i el joc haurà de tornar a començar. Doncs bé, una cosa pareguda m'ha passat. Quan més he tardat en parlar per aquest mitjà, més era la "tensió" per no saber què dir, o com organitzar-ho tot i expressar-ho tot d'una. Però bé, a la fi s'arriba a la conclusió en què, com la vida, tot flueix al seu degut temps, sense presses. "Amb paciència i bons aliments". I si avui apareixen les paraules per a dir quelcom, aleshores es diu... que no! doncs, un altre dia serà. I, clar que no passa res si no escric en dos mesos, en un any. La qüestió és fer el que ens agrada, com ens agrada, amb qui volem, en el moment oportú i sobretot, sense cap pressa.

Així, pràcticament no hauré dit res, però he trencat un gel. Un gel gelat gelat, que ja m'envia de la cadira per a obrir el llençol i acomiadar-se del món durant unes hores.

I amb gel que es va derretint,
compte 4 llunes, sí...
Una nova :)

Salut!