El loro

Què ha passat Vereta? Què ha fet que tot canvie de sobte? Fa dues setmanes tot estava enllestit per a començar alguna acció ofensiva. Però de sobte, a la nit del dijous, fi de selectivitat, no ens vam trobar, et vaig buscar per cada racó de la ciutat, i com després he sabut, hi vas passar, però no al mateix moment que jo. Potser així fóra escrit, potser no ens havíem de trobar i deixar de bogeries i capritxos de nadó i obrir els ulls. Doncs bé, esperava trobar-te, i desitjar-te tota la sort del món, que no canviares, perquè, encara ara, ets una gran persona, llàstima que no hem intimat, al cap i a la fi. Així, les esperances van acabar la nit del dijous. A un dia de començar un viatge a les Illes Canàries amb un nombrós grup d’estudiants de l’institut, on tu no hi eres.

Llàstima sentia mentre l’avió deixava Manises, perquè tu no estaves. Però el temps fa canviar, la vida és canvi i sense tu al davant, altres flors van florir al meu voltant. L’assistent afirmava que seria un altre dels meus capritxos. Encara ara, no sé si és així o no. Només sé, que a Canàries em vaig trobar amb un “Loro” que ja coneixia de temps enrere, però el que allà vaig sentir per ella, crec que van ser uns sentiments reprimits al llarg del curs i posats en llibertat sense cap fre. No pense que tot començà a Tenerife. Allò ja anava de temps enrere. Fins i tot, podria afirmar que la seguideta ve des de temps Olímpics per allà al 2007. Però com dic, tot aquest temps “l’amor” ha estat en plena latència, però el continu contacte durant dos anys, ha anat obrint portes en la seua essència fins que realment ens hem començat a conèixer.

Tanmateix, prefereix no pensar en res que ens vincule, que el temps faça camí i no els meus somnis, que al cap i a la fi, són fantasies sense cap sentit de raó.

...la nit s'apropa

Només han passat unes hores des que ens van acomiadar i ja et trobo a faltar. I és que et mirava mentre esperàvem, i tu em miraves desesperada, en la calor que ja feia. I jo que no em volia perdre cap de les últimes expressions del teu somriure, de cap parpadeig dels teus ullets que m'encandilen cada dia més. No volia que el temps passés. M'hauria quedat en aqueixa cua eternament només per no separar-me del teu costat. Perquè en una estona tot acabava fins un altre dia, qui sap quan...

Em dec a mí mateix una explicació del perquè vaig deixar de "parlar" en aquesta secció. No ho sé, o potser sí. Potser a principis de maig, de veres passava de la teua ignorància. O potser tú no canviàres, només que jo estava cansat ja de la situació. I també és cert que durant maig vaig estar agre amb tú, distant, sense posar-me en la teua vida i sense deixar-te que et posares en la meua. Encara que, vaig deixar la porta amb un foradet perquè corrés l'aire. I és aquest mateix aroma que em venia cada matí "il·licitana" pel foradet d'eixa porta mig oberta, el que em va obrir uns pàl·lids ulls, distorsionats pels somnis d'aquella verge que mai saluda ni al retor, i em va fer veure que realment tu hi estaves, que sempre estaries, que la teua atenció sempre l'havia tingut però no me n'adonava.

Així passaren els dies fins la nit esperada. De veres, va ser genial, Vereta, no mai m'hagués imaginat aquelles dolces mirades fetes realitat, plenes de felicitat, d'apreci, que no d'amor...o sí? Qui sap, no em preocupa ara mateix. Només vull que tot acabe i que l'estiu ens carregue de vida, que la vida és l'important i si de ves en quant la podem compartir junts, molt millor. Que la vida, això és, llarga per als optimistes i molt curta per als pessimistes, i el temps parlarà.

En definitiva, Vereta, l'únic que et vull dir, és que no canvies mai, que sigues com sempre has sigut, que vals el pes en or i que sigues feliç cada moment, perquè en cada instant, una part del meu cor somriurà al compàs del teu. Gràcies, Vereta, per fer-me veure tot el que la llum ens ha deixat veure, que la nit cau prompte i tot ho amaga. Però, l'endemà arribarà ràpid i prompte ens veurem... Mentre, dorm, descansa i somia tots aquells desitjos i quefers que estan per vindre en la teua vida. Sort, Vereta, bona nit.

...per tots aquells moments que no arribaran.

A l'espera de l'últim i definitiu assalt en un mes. No sé si ha arribat el moment, potser que no, igual hauria d'intentar-ho per última vegada, però saps? Estic cansat. És un cansament que es va fent poc a poc, sense donar-te compte, fins que un dia, sense saber molt bé perquè, però sents com si s'acaba el que alguns anomenen com "magia". Potser mai sàpies tot açò, Vereta, i també potser d'acabar així, mai sabré si Vereta hauria pogut ser una altra cosa més que la simple inspiració, que no és poc... tot s'ha de dir.

I és que la teua indiferència, o almenys el que demostra la teua manera de ser, em va cansant lentament. Intente que això no passe, dia a dia. Faig un esforç per evitar les sensacions negatives, però per a bé o per a mal, ahí està la temptació de deixar-ho córrer i pensar en què ja vindran temps millors. No dic amb això, que els temps presents no siguen bons, ja que no em puc queixar de les facilitats i la col·laboració que aporten grans persones com ara són "el teòric" i "l'assistent", però és la meua pròpia indisposició, la col·laboració definitiva, l'essencial, és aquesta la que em crema per dins.

Per això, propose esborrar-ho tot i començar de nou. De vegades és la millor solució quan acabes en un atzucac d'aquest tipus. No obstant això, Vereta seguirà essent la mateixa, una amiga "il·licitana" i... res més...

Somnis...

I cada dia que passa vaig tenint més clar que la distància que hi ha entre nosaltres es pot reduir a l'amplària d'una taula, però realment, no ens equivoquem... estem a anys llum de distància, i és que no em vull enganyar més. Com diu la cançó "maleeixo el temps que he viscut somiant tots aquells moments que no arribaran.." i, en certa mesura, és cert. De què em serveix imaginar-me al teu costat? Somiar amb tu? Per a què? la felicitat que pot evocar aquest fet es veu contrarrestrada immediàtament quan el senyor despertador té ganes de donar la vara i em fa tornar al dia, em fa llevar-me del llit per tornar-te a vore però, no em permet despedir-me d'aquella Vereta, aquella Vereta que no mai arribarà... Encara així, estigues on estigues, faces el que faces, amb qui siga, només et demane una cosa, sigues feliç i, aleshores, jo també ho seré.

Dorm Vereta, dorm...

Qui sap?

Quan fa d'allò? Quan ens vam trobar per primera vegada? En alguna classe d'aquelles quan erem menuts, i mai em vaig fixar amb tu, o sí, tal vegada però de segur que per aquells temps tenia els ulls en un altre sol. I de cop i volta, em vaig haver de separar, per circumstàncies de la vida vaig haver de deixar-te allà i vaig seguir el meu camí. A més, no ens dèiem res, quines coses... I va ser al començament de curs quan et vaig veure de lluny, i em vaig preguntar com havies arribat fins aquí, al mateix lloc que jo...

No vaig prendre massa importància, només que et vaig tornar a veure, després de ja feia uns llargs anys, com 4 o així, més major, més dona. Però d'un temps a d'ara les coses han canviat, poc a poc, els meus ulls han deixat de mirar l'infinit per mirar el teu somriure i tot allò que l'envolta. No vull saber què passarà, de fet, de vegades m'agradaria que el temps es parés, però la vida continua i, cada vegada que estem "il·licitana" veig com s'apaga un dia més, fins tornar una altra vegada, dia rere dia, fins que comença a fer calor i tot acaba. I, qui sap, quan ens retrobem si ens reconeixerem o, tal vegada, serem ànimes distants que mai es van enllaçar. Qui sap...Vereta...qui sap...



Una entrada de trànsit, de canvi, d'acabar amb allò que no va començar, potser però, encara queda.

La meua maduixeta particular

I és que una part de mi necessita estar al teu costat, però una altra em té bloquejat. Té por de dir-te allò que voldria expressar, por de perdre't, por de distanciar el poc que encara hi ha. Com deia la cançó.. "encara em queda temps per descobrir, tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir..."

Però acabe pensat que tot açò, si ha de ser serà, i no cal patir pel futur, és clar que hi ha que lluitar però sense desesperar-se, que la vida és llarga per a aquestes coses, i potser el dia menys pensat ens retrobem i tot siga d'una altra manera... qui sap. Dic que és massa llarga intentant enganyar-me, intentant subesitmar el pas del temps, perquè no em vull amoïnar quan les coses no surten a la primera. Cal seguir lluitant, poc a poc... A més, veig que queda quasi un mes per a decidir què fer, ja ho tinc clar des de fa mesos, però el que no tinc clar és com acabarà... Per què som tan difícils? No és més fàcil dir "et vull" o agafar-la per darrere, donar-li un abraç, un bes... però jo, sempre poc a poc, i me quede amb el poc a poc i el poc a poc em guanya i em pot. I així estem des de sempre, que necessite una espenta parlant clar.

I la meua maduixeta, sense dir res, tota vermella ella com si no anara amb ella, no sé quin nom donar-te, crec que Aural sona bé, però no és nom digne d'una maduixa tan preciosa com tu, així que et diré Veralúria, Vereta per als amics.
En fi, així queda d'espontani perquè és més o menys el que em volia dir. Salut!